El seu èxit és un tall de mànigues al sistema. Ahir, Robe Iniesta era un tirat. Ningú no donava un dur per ell. Avui el líder d'
Extremoduro desperta passions entre els joves espanyols. Derrere del fenomen de l'any en el rock nacional s'amaga un poeta de carrer rescatat dels inferns. Encara li queda ànima de dimoni.
No vull ser com tu , es llegeix a la samarreta de màniga llarga que abriga l'escanyolit tors de Roberto Iniesta. Robi s'ha folrat de roba per suportar aquest trist i plujós dia madrileny. Gairebé oculta per una gorra amb orelleres surt la seva cara, que sembla haver estat llaurada per una legió de tractors. La seva mirada és de vegades desconfiada, i altres, trepant. Els cabellspèls de la barba es barallen per brollar a la pell endurida del seu rostre, i la seva dentadura es troba en estat de semirruina. Evidentment, Robe ha aconseguit no ser com tu, tret que tu vesteixis d'okupa i hagis sobreviscut a diversos lustres posant-te i traient-te.
"L'altre dia vaig agafar un taxi a Granada", compta mentre ens encaminem a un bar del barri de Chueca, " i el conductor em va preguntar si tenia diners per pagar-lo. I que si no li ho ensenyava, no em portava. El molt cabró! ". Sens dubte a aquest simpàtic taxista el van enganyar les aparences. Qui s'estava muntant al seu vehicle no era un drogadicte o un tirat, sinó el cos i esperit de l'últim gran fenomen del rock espanyol: Extremoduro. No és només que hagi venut 75.000 exemplars del seu últim disc, Agila. Tampoc que els seus concerts en pavellons i places de tot Espanya no s'omplin fins i tot la bandera. Ni tan sols que milers de xavals se sàpiguen les seves lletres poètiques i brutals millor que el padrenuestro, i que les coregin de principi a finalfinalitat en bars i concerts. El veritablement fenomenal és que el grup hagi arribat on està sense sonar en les grans ràdios ni lluir1 figura a la tele o la premsa, que fins i tot fa bé poc ho consideraven una banda de i per a quinquis. "Estic una mica sorprès amb tot això", reconeix Robe. "Crec que a poc a poc se'ns ha perdut aquesta por de 'mare meva, Extremoduro, què passarà en els concerts, una cosa dolentíssima'. La gent s'ha adonat que no matem ningú". Encara que més d'un es canviaria de vorera si es trobés amb Robe en un carrer solitari, el cert és que és un tipus bastant amable, no molt efusiu i prou sincer com per deixar-te anar una fresca quan et descuides: "Vosaltres, els periodistes, esteu tots disposats per a la tonteriita i la payasadita, per a allò de quin color t'agrada més. Però quan volem que s'anunciïn els concerts, hem de pagar".
Algunes persones que l'han tractat diuen que no es fia de ningú i que canvia d'opinió sense parar, el que fa difícil treballar amb ell. No sóc cap cenutrio, ni tinc el cap tancat, es defensa. Avui penso una història, matí una altra. No entenc la gent que està tan segura de tot. I és que Iniesta viu una etapa de canvi molt donada a les contradiccions. En poc temps, les nits de fer voltes, en cas de no menjar-se una rosca, en cas de ser considerat un marginal drogoaddicte al món musical han donat pas a dies de bonança comercial i respecte crític. Molts es pregunten el perquè d'aquest inesperat extrem-boom. "Jo tampoc no me l'explico", afirma César Strawberry, cervell de Def Con Dos, grup que ha compartit cartell amb Extremoduro en els concerts d'El dia de la bestia."Pero em sembla de puta mare que hagi donat als morros a les figures del rock espanyol. Perquè molta gent els menyspreava, parlaven de Robe com el drogadicte aquest, i que ara faci tants concerts i tingui tant públic sembla que els molesta. Què es fotin! "
